15 d’abr. 2009

Bienvenidos amigos a la nave del misterio

El major problema dels joves és que no pensen amb el seu propi cap, es deixen influenciar massa pels altres, pel que diu la majoria. Jo dic que és necessari passar de les modes i del pensament dominant.

Valentino Rossi, pilot

Íker Jimenez arrasa en audiència, Entre fantasmas i Crepúsculo
són carnassa de joves i sèries noves, com Fringe, pretenen recollir el llegat que deixaren Dana i Fox. Sóc fruit d'una generació que es va criar amb Buffy trencant colls de vampirs i resolent els expedients x. En part podria culpar a este ambient en el que he nascut com a causant dels meus somnis i anhels més secrets des de xicotet. De xicotet m'encantava la ciència. Amb els anys la literatura va fer fora el meu jo científic mentre que el somiador guanyava posicions. La ciència era (i és) apassionant. Però em feia horror, pànic, el vertigen que em provocava saber-me tancat en una veritat única i invariable. Dos més dos sempre són quatre.





Sempre, és una de les poques coses que recorde sentir i creure des de sempre, m'ha frustrat saber que tot el món està descobert. Per això, en part, m'agrada llegir coses a National Geographic o a la Viquipèdia sobre la nostra curta aventura espacial. Em fascina la varietat i m'atrau l'obertura de nous horitzonts. No m'agrada saber-ho tot descobert. De xicotet, encara atravessat per aquella mirada romàntica, somiava en haver nascut a l'època de l'imperi romà o a l'edat medieval, quan sabíem tan poc del món que ens envoltava i a les terres de l'actual Geòrgia o del Sàhara els mapes marcaven "Hic Sunt Leones" (Ací hi ha lleons), com dient que eren terres inhòspites i poc conegudes. No sabia aleshores, està clar, les dificultats, penúries i la vida miserable que probablement m'haguera portat a la mort ben jove en un món tan dur com aquell.





No escric per fer un exercici d'autobombo ni d'egoisme. Al que venia el títol del post i els comentaris sobre l'èxit d'Íker (és una cosa com el PP, ningú el vota i té milions de votants), o d'estes sèries i pel·lícules que exploten nous móns, és al fet que segurament tota la nostra generació, i les posteriors, i les anteriors, té esta marca de naixement per defecte. Tot el món és curiós. No volem resignar-nos a no poder trobar-nos res de nou. Eixa és la naturalesa humana. I les xifres d'audiència i de venda de llibres ho deixen clar. I alguns, en la intimitat de les seues habitacions, esbrinen què passa a l'illa de Lost, es deixen mossegar per vampirs, resolen casos difícilment explicables, cavalquen per la terra mitjana a lloms d'un cavall gris o s'embarquen en la nau del misteri, en companyia d'una colla que, després, volent aparentar no-sé-què, diran freaks.





I per això estic covençut que en un racó de tots els nostres cors hi ha amagat un Robinson Crusoe, un Cristòfol Colom, un Marco Polo. Hi ha les ganes d'albirar nous horitzonts i el plaer que fa cosquerelles a la pell quan ens trobem amb una incertesa. Ens meravella el que no coneixem i ho desitgem. Volem descobrir coses noves. Volem ser aventurers. Tenim por a saber-nos en una realitat tancada i al món banal que ens porta de casa als estudis/treball, d'allà a casa i el cap de setmana a passar-nos-ho bé, a sovint seguint una lògica de "com menys recorde, millor". I és realment trist que ens neguem a nosaltres mateixos el desig d'aventura, les ganes d'incertesa, que ens tallem les ales tan joves, voltant els vint anys. I mentre volem resoldre misteris a un bosc de Wisconsin (o com s'escriga) oblidem massa a sovint el plaer de passejar pel camí del barranc d'Aigualit, des dels inicis de la Sequieta del Roig fins a la colgada Font dels Tolls. Voldríem olorar flors d'una platja tropical i oblidem el passeig fresc, l'olor immens i intens a mar de Xilxes o Moncofa als voltants de maig. Cerquem en internet, videojocs, televisió i llibres les sensacions que ens podrien estar esperant ací al costat. I llegim un llibre o veiem una sèrie mentre ens meravellem de les jungles tropicals. I ja no recordem ni quants anys fa del darrer cop que vam mirar la Vall des de Pipa estant.



Camí del Puntal dels Termes, al fons es veu Nules i el Castell d'Uixó

1 comentari:

~Mar~ ha dit...

Tens raó. Un passeig per vora platja a Xilxes a les vesprades de Maig, són lo millor. Però no ho digues molt fort ;).