A partir d'ara

Si arribeu ací continueu a:

PUJA I BAIXA

Un objectiu difícil

Enguany ha estat un any, en certa manera, diferent. Amb l'excusa d'estudiar les oposicions m'he dedicat a la malcriança total i absoluta del meu cos. Abandonant tota pràctica esportiva arriba l'estiu i descobrisc que és cert allò que cal "mens sana in corpore sano". Dubtant de si vaig arribar a assolir la "mens sana" em queda clar que quede lluny del "corpore sano".

Per primer cop en anys m'he posat una meta a veure si així m'anime i faig alguna coseta. I trobe que pot ser una bona solució vindre a escriure al blog de les aventuretes i historietes que faig. Així que aniré comentant allò més interessant que em dedique a fer.

Segurament era massa temps sense escriure un blog propi i ho trobava a faltar. Tot són excuses...

Mancances

Seure en una taula al fons del bar, mirar al voltant. Esperar el somriure del cambrer que també és amic i que t'adones que és com a les pel·lícules i et diu ell la cervesa que vols. Esperar-la, sentir la seua fredor a les mans i començar a saborejar-la. Mirar de nou als costats i mirar-se l'hora, esperant les amistats. I sona música que t'agrada al bar. I els amics de tota la vida i els que has conegut fa poc, i tot en harmonia perfecta. I més somriures i jocs de mirades més tard, i paraules que no se senten i que s'escolten entre watts i watts. I espectacles i més somriures i córrer amunt i avall.

I arribar a casa i traure't la pintura per no tacar els llançols, mirar-te i reflexionar que què eres tu. Un instant de llucidesa abans que traure't les lentilles i l'efecte de la cervesa et facen tornar al teu món d'incertesa.

Bienvenidos amigos a la nave del misterio

El major problema dels joves és que no pensen amb el seu propi cap, es deixen influenciar massa pels altres, pel que diu la majoria. Jo dic que és necessari passar de les modes i del pensament dominant.

Valentino Rossi, pilot

Íker Jimenez arrasa en audiència, Entre fantasmas i Crepúsculo són carnassa de joves i sèries noves, com Fringe, pretenen recollir el llegat que deixaren Dana i Fox. Sóc fruit d'una generació que es va criar amb Buffy trencant colls de vampirs i resolent els expedients x. En part podria culpar a este ambient en el que he nascut com a causant dels meus somnis i anhels més secrets des de xicotet. De xicotet m'encantava la ciència. Amb els anys la literatura va fer fora el meu jo científic mentre que el somiador guanyava posicions. La ciència era (i és) apassionant. Però em feia horror, pànic, el vertigen que em provocava saber-me tancat en una veritat única i invariable. Dos més dos sempre són quatre.

Sempre, és una de les poques coses que recorde sentir i creure des de sempre, m'ha frustrat saber que tot el món està descobert. Per això, en part, m'agrada llegir coses a National Geographic o a la Viquipèdia sobre la nostra curta aventura espacial. Em fascina la varietat i m'atrau l'obertura de nous horitzonts. No m'agrada saber-ho tot descobert. De xicotet, encara atravessat per aquella mirada romàntica, somiava en haver nascut a l'època de l'imperi romà o a l'edat medieval, quan sabíem tan poc del món que ens envoltava i a les terres de l'actual Geòrgia o del Sàhara els mapes marcaven "Hic Sunt Leones" (Ací hi ha lleons), com dient que eren terres inhòspites i poc conegudes. No sabia aleshores, està clar, les dificultats, penúries i la vida miserable que probablement m'haguera portat a la mort ben jove en un món tan dur com aquell.

No escric per fer un exercici d'autobombo ni d'egoisme. Al que venia el títol del post i els comentaris sobre l'èxit d'Íker (és una cosa com el PP, ningú el vota i té milions de votants), o d'estes sèries i pel·lícules que exploten nous móns, és al fet que segurament tota la nostra generació, i les posteriors, i les anteriors, té esta marca de naixement per defecte. Tot el món és curiós. No volem resignar-nos a no poder trobar-nos res de nou. Eixa és la naturalesa humana. I les xifres d'audiència i de venda de llibres ho deixen clar. I alguns, en la intimitat de les seues habitacions, esbrinen què passa a l'illa de Lost, es deixen mossegar per vampirs, resolen casos difícilment explicables, cavalquen per la terra mitjana a lloms d'un cavall gris o s'embarquen en la nau del misteri, en companyia d'una colla que, després, volent aparentar no-sé-què, diran freaks.

I per això estic covençut que en un racó de tots els nostres cors hi ha amagat un Robinson Crusoe, un Cristòfol Colom, un Marco Polo. Hi ha les ganes d'albirar nous horitzonts i el plaer que fa cosquerelles a la pell quan ens trobem amb una incertesa. Ens meravella el que no coneixem i ho desitgem. Volem descobrir coses noves. Volem ser aventurers. Tenim por a saber-nos en una realitat tancada i al món banal que ens porta de casa als estudis/treball, d'allà a casa i el cap de setmana a passar-nos-ho bé, a sovint seguint una lògica de "com menys recorde, millor". I és realment trist que ens neguem a nosaltres mateixos el desig d'aventura, les ganes d'incertesa, que ens tallem les ales tan joves, voltant els vint anys. I mentre volem resoldre misteris a un bosc de Wisconsin (o com s'escriga) oblidem massa a sovint el plaer de passejar pel camí del barranc d'Aigualit, des dels inicis de la Sequieta del Roig fins a la colgada Font dels Tolls. Voldríem olorar flors d'una platja tropical i oblidem el passeig fresc, l'olor immens i intens a mar de Xilxes o Moncofa als voltants de maig. Cerquem en internet, videojocs, televisió i llibres les sensacions que ens podrien estar esperant ací al costat. I llegim un llibre o veiem una sèrie mentre ens meravellem de les jungles tropicals. I ja no recordem ni quants anys fa del darrer cop que vam mirar la Vall des de Pipa estant.

Camí del Puntal dels Termes, al fons es veu Nules i el Castell d'Uixó

Destination: la Vall d'Uixó

No deixis créixer l'herba en el camí de l'amistat.

Plató

He passat unes pasqües diferents. Després d'anys de les més variades propostes i destinacions, he fet cap a un poble on no hi havia estat encara mai durant estes festes primaverals, la Vall. Fent un exercici de memòria recorde les pasqües, conegudes com la Setmana Santa pels fets que s'hi esdevingueren, a Moncofa, a un càmping de mala mort, quan contàvem amb quinze anys. Després d'allò vingué una altra cosa, no recorde quina, i després vingué de nou Moncofa, ara sí, amb pis, en unes pasqües on el més destacable fou conéixer que la combinació orxata+whisky no ens podia donar res de bo. Eren temps en els quals Coldplay eren jovenalla que començava (encara no havien començat a tirar pestes d'ells els gafapastes que ara els defenestren per la seua comercialitat).

Després d'allò vingueren els bojos anys universitaris, on les pasqües esdevingueren un reflex, ara ho veig, del que era el meu estat d'ànim i el meu camí. Així, al 2004 feia cap a Sallent, a un encontre de rojos llibertaris que ens imaginàvem que canviaríem i salvaríem la nostra gent, els nostres arbres, la nostra pàtria i el món. Després d'allò em vingué la primera pasqua on tenia carnet de conduir i era tot il·lusió en pujar muntanyes, fer-nos fotos en cims i cuinar spaghetti. Tot seguit, mentre em posava terriblement fondón, vingué la pasqua d'un xalet, vicis i coses com vore Buscando a Nemo de matinada (no diré en quines condicions). Després d'allò vaig tindre una pasqua en un poble de la Serra d'Espadà i l'any passat vaig començar a trobar-me amb mi mateix després d'anys buscant-me en una pasqua etílica a Orpesa o Cabanes (no recorde gaire coses, tret que vam jugar, i molt, al magnífic remake de Resident Evil).

Arribats a enguany he hagut d'assumir que sóc adult i que hi ha coses que no puc fer perquè els meus guanys no m'ho permeten. Davant una escampada en plan parelleta, ja sé que no són apegalosos, però no volia ser veleta, de les meues amistats més properes, no vaig fer cas dels seus cants de sirena que volien portar-me a la mar de Xilxes i vaig assumir passar enguany la pasqua a la vallera. Podia pensar, en un principi, que em trobaria amb un panorama dantesc. No fou així.

Primer de tot, este mes d'abril acabava de començar un nou treball: professor de valencià a Canal 9. Després del viatge cada dia a Burjassot arribava a casa i baixava a obrir el Casal Jaume I, on seguia en les meues obligacions com a tècnic, compaginant-ho amb la tasca docent. També hi havia altres menesters: sèries i perdre el temps em mantenien despert fins tard. Evidentment, estava cansat. I arribaren pasqües.

Arribaren pasqües i em volia morir, vaig vanagloriar-me d'haver escollit quedar-me a casa en festes. Les pasqües començaren amb l'exhibició culé davant del FC Bayern München, on vaig poder traure a relluir, en un territori amic com és el Tierraseca, tot el meu hooliganisme culé, davant la perplexitat de Jose, Enrique i de part del bar (al final ens miraven per preguntar si calia aplaudir o no). Tot seguit, el dijous amb el company Carles vaig gaudir d'una altra exhibició culé, en este cas davant el Baskonia, aka Tau, on la secció de bàsquet va aconseguir arribar a la desena Final Four de la història culé. Amb tot, els meus plantejaments de fer esport i començar a combatre les lorzes que incipientment amenaçaven la meua, cada vegada més, silueta corvada, quedaren desmoronats amb l'ajornament de l'excursió a la Nevera de Xòvar que tenia programada.

Ressignat per no haver pogut posar una mica de salut en les festes, el divendres vaig apropar-me a Cuba amb Enrique. Convidats per l'insigne Vicent Moliner a una vetllada on se'ns havia promés mojito i Pro, agafàrem la Perla Negra i vam baixar cap a Xilxes beach. Ni dones en bikini sobre patins, ni policia muntada en bicicletes, ni sol. Pluja, xiquets de catorze o menys anys i la tercera edat ens reberen en la pedania vallera de voramar. Amb tot, una vegada vam trobar el lloc, s'ho apanyàrem bé. I és que el mojito de Patri poca cosa pot envejar a cap altre del món. Boina al cap i en un ambient tropical, jocs de cartes i pro ompliren les hores de la nit. D'una nit que l'insigne Moliner no va poder gaudir, ateses complicacions que sol tindre en esdeveniments d'este tipus, i més en pasqua: la mona. Quant a moda, vaig prendre nota del que es portarà en vestits de nit: magnífic el pijama de Bernardo i els seus collons de no traure-se'l en totes les pasqües.

Dissabte fou dia de sopar xinés, FC Barcelona (no veig les ajudes arbitrals per cap lloc) i de Pro amb un grapat d'amics dels que han estat sempre. Com sóc pudorós, no comentaré res sobre el Pro i el que va passar o no aquella nit. Robo. El meu diumenge fou de relax, a la vesprada, em vaig trobar amb un amic, company i cap, de certa editorial, que em donà la mà 3o4 vegades. Quan baixava, amb un sol preciós que pintava els arbres i les muntanyes de colors amarants, per una estreta carretera que s'endinsa Serra d'Espadà endins i que tenia un plus de perillositat, plena de mig-ouets que envaïen el meu carril, una cridada em proposava de nou Pro a la nit. Sortosament podria descansar de Messi, Henry l'abuela i companyia (també d'imitar a Radomir Antic i Supergarcía) i gaudir d'una partida de Trivial per parelles on, tot s'ha de dir, el mèrit de la victòria del meu equip no va ser precisament meu, sinó d'un bloguer de Tuenti amb força nomenada. Vam guanyar, vam riure, vam tornar a casa. Era massa prompte per dormir. Vos recomane, i molt, que vegeu Californication. Em vaig adormir amb les ulleres posades, pel recel de no parar de mirar capítols.

M'he despertat amb la preparació de les classes pendents per a hui, la correcció d'unes redaccions esperant-me i un somriure. No m'he equivocat. Gràcies a tots per unes festes tan especials.